Pomes i mentides

 

Vuelven los -mis- viernes literarios. Y, para hacerlo, he seleccionado un relato presentado, recientemente, a uno de los concursos que van ganando más adeptos en los últimos años… el Concurs de Relats Curts Online de TMB. Yo, para celebrar esta vuelta al ruedo blogguer, me voy a la otra punta del mundo… quizás a seguir buscando pequeños detalles de la vida que me sirvan para inspirarme.

Sed felices y leed

 

Pomes i mentides

La primera poma roda. La inèrcia la condueix entre les cames dels viatgers, indomable i quasi imparable. La segona poma rebota. Fa un salt estrany, juganer, insòlit, i acaba aterrant a la falda d’un home que, amb un posat seriós, li dirigeix una mirada hostil. La tercera poma, massa madura, s’esclafa lleugerament en caure i dubta. El seu color, excessivament vermellós, contrasta amb els grisos que omplen els racons d’aquell vagó i, com que no vol ser protagonista, aprofita una frenada per amagar-se al darrera d’unes estilitzades sabates de taló. La quarta poma, tota tímida, prefereix quedar-se a la bossa de plàstic d’on han saltat les seves companyes fa tan sols un instant, ínfim. És un lloc confortable, s’hi està calent, s’hi sent protegida, sap que allà resplendeix.

Quan torna la llum, ell, el xicot del costat, atractiu, alt i mudat, aparta les seves mans i somriu nerviós. S’arregla la corbata, d’un vermell madur, i es posa a lloc les ulleres. Observa la poma que ha quedat a la bossa i fa una mirada ràpida buscant les altres que, ho sap, també estaven allà abans d’aquell instant de foscor. Somriu nerviós mentre s’ajup per recollir-ne una, darrera d’aquelles sabates que presagien unes cames perfectes, i allarga la mà per demanar, amablement, a l’home amb la mirada perduda que li faciliti la segona. Fa un gest d’agraïment i dissimula.

S’apaga de nou. Una mà furtiva busca els malucs de la dona. Ella tremola, no gens tímidament. La quarta poma se sent ingràvida però segueix obsessionada per quedar-se aixoplugada en aquella bossa. Cau. No surt. Xoca, rebota, i s’hi queda. Dos peus que es remouen inquiets, buscant uns altres dos peus que en la foscor es fan fonedissos, empenyen la bossa i la poma cap al passadís. Allà topa amb la punta d’una sabata perfectament llustrada que, en sentir el tacte d’un objecte estrany, reacciona desfent-se’n amb un moviment brusc cap endavant. Aquella última poma ja no té cap protecció i roda desconsolada.

Espurneja el blanc enmig de la foscor. Es fa un segon de silenci fins que el vagó s’il·lumina de nou. El xicot es torna a apartar, estira el coll, es corda l’americana, i s’escura la gola. Amb un ràpid, i quasi instintiu, moviment de la mà dreta es neteja el rastre de carmí esquivant mirades furioses. Una forta accelerada fa que la primera poma desfaci el seu camí i s’aturi en els peus d’ell, que la recull. Intranquil, s’arronsa d’espatlles, mastega alguna paraula que no es capaç de pronunciar i neteja la poma amb la seva camisa de vestir. La torna a la propietària que agraeix el gest sense mirar-lo, sense comprendre res.

Ella, que llueix una joventut resplendent il·luminada per aquell blanc immaculat, agafa la mà de la seva mare i la prem amb força contra el seu pit. Observa el reflex que es dibuixa en el finestral del vagó. Mirades que es creuen, somriures que es perfilen amb una valentia no gaire convencional. Fa una ullada ràpida al xicot i immediatament la dirigeix a la seva mare. La dona, amb la mà lliure, es retoca el color dels llavis i fa un ampli, però sensual, gest de negació amb el cap. Un passatger de més enllà recull la quarta poma i li torna en mà. Fruita madura.