Diferent

Siguen los viernes literarios de verano… y que no paren…

Desde Miami, con cariño, os dejo otro relato… esta es la versión no editada de otro relato presentado al concurso de TMB… me gusta más el que vais a leer, que el que tuve que enviar (aquello de los máximos y mínimos…)

Seguid leyendo (qué bueno es el verano para la literatura!)

 

Diferent

L’home que s’asseu al fons de l’autobús, al racó, sacseja amb violència aquella andròmina electrònica que serveix per veure el diari cada matí. Ho fa perquè sacsejant, diuen, s’actualitza la informació en temps real, pot escoltar els comentaris dels seus articulistes preferits i, fins i tot, demanar-los opinió sobre l’actualitat, aquesta actualitat que el té corprès ara que s’ha sabut que la Unió Soviètica ha decidit reactivar el seu programa nuclear a la lluna. De sobte, un punt s’il·lumina enmig de la pantalla, creix lentament fins que, al final, apareix aquella dona, bruna, d’ulls clars i perfectament pentinada que li demana, amb la veu especialment dolça que ell va configurar, quin tema és del seu interès, avui. Ell fa que sí amb el cap, passa el seu dit índex per la pantalla tàctil fins a seleccionar la icona de la “guerra nuclear al satèl·lit” i espera a que aquell escriptor que tant admira aparegui en escena, perfectament pulcre i polit, per exposar-li, només per a ell, el comentari del que està succeint a uns milers de quilòmetres de distància.

I és que està preocupat. No ho pot negar. D’ençà que els aliats nord-americans van entrar a la vella Europa i van continuar avançant fins a colonitzar-la del tot, sempre ha tingut la sensació de viure en constant confrontament amb el món que s’estén més enllà de les fronteres del nord. Els anys cinquanta i seixanta van ser terriblement hostils i freds, als setanta la revolució bèl·lica va adoptar característiques maquiavèl·liques i, fins i tot als vuitanta, quan els joves van voler adoptar per una actitud pacifista, els diners dels estats de la confederació americana van fer callar tots els crits. Així els anys noranta van acabar amb la gran depressió, el crack de la borsa, els suïcidis des dels terrats dels magnífics gratacels que s’havien construït a Barcelona, una ciutat que no havia parat de créixer, a imatge de la Nova York que volia imitar, d’ençà que es va convertir en la capital europea de l’imperi unionista. Sigui com sigui, ara els soviets sembla que es volen rebel·lar, especialment des que van fer efectiu, a principis d’aquest 2011, el tractat de fusió amb les antigues terres de la Xina i el Japó.

El món és ben boig” pensa l’home que s’asseu al fons, al racó, al mateix temps que dibuixa un somriure furtiu per sota del seu bigoti. “Com no estar preocupat?”. Mentre hi dona voltes, una dona, gran, de cabell blanquinós i caminar insegur, passa pel seu costat i li dona un petit cop amb la bossa. –I’m sorry– li diu. –Oh!, no passa res– respon ell, com sempre en català. –Vaja, vostè és dels nostàlgics…– ella li dedica un ampli gest de comprensió, barrejat amb una estranya emoció, que sembla ser melangia, o potser desil·lusió, l’home no ho sap reconèixer del tot. –Sí, en podríem dir així…– fa un gest amb les mans convidant-la a ocupar el lloc que ha quedat lliure al seu costat. Ella somriu, agraeix la invitació i ho fa, tota coqueta.

Sap quantes vegades he pensat en un món diferent…? – L’home s’atreveix a començar una conversa que no sap on el durà. –M’ho puc imaginar– respon la dona, somrient. –Tantes… – La mirada d’ell es desvia i es perd en la ciutat. La Plaça de la Unió Americana apareix davant dels seus ulls, a l’esquerra el gran edifici dels magatzems de la Macy’s, a la dreta la rèplica de l’estàtua de la Llibertat que la ciutat de Manhattan els va regalar en commemoració del cinquantenari de l’entrada de les tropes americanes a Barcelona. –És la meva parada…– la veu de la dona li arriba tímida, llunyana, quasi com si provingués d’un altre món. –Pensi en positiu, pensi que potser aquest és el millor món que podríem tenir –, li diu, mentre somriu, amb aquella dolçor que només l’edat pot conferir a un gest. L’home assenteix amb el cap. L’observa allunyar-se fins que la veu baixar d’aquell autobús amb què recorre cada dia la ciutat. Es recolza al seu seient i sospira.

Potser ella té raó, potser aquella mirada còmplice, en aquell bus, en aquella ciutat, no es podria haver repetit en cap altre món possible. Mira al cel, “la primavera es deixa notar en aquest cel estelat”, pensa, mentre recorda com era la Lluna que el corona abans de ser escapçada amb aquella primera explosió nuclear.