These boots were made for walking…

No recordo exactament com em va venir aquest títol al cap, hi ha moltes coses que passen així. Camines pel carrer, fa dies que li dones voltes a les teves idees intentant trobar una nova història per enviar a un d’aquests concursos (pocs) que de tant en tant es fan. Però res. I llavors, de sobte, una imatge, una cançó, potser una olor, quelcom, el que sigui, fa que aparegui aquella espurna d’inspiració. I tot flueix amb una naturalitat insòlita, que fa possible el que sembla impossible… no us podeu imaginar com m’agraden aquests instants de claredat…

Us deixo amb These boots were made for walking… i ja em direu quina és la vostra interpretació. De moment n’he escoltat unes quantes de ben diferents… jo, per descomptat, tinc la meva, però és tan bona com la de cadascun de vosaltres…

These boots were made for walking…

Dos que es troben en una estació. Una que mira a l’altre. Ell dibuixa un moviment afirmatiu amb la mirada, s’arregla el pentinat i es descorda dos botons de la camisa. Treu pit, i se sent orgullós de ser qui és, de ser com és, de ser el que és. Està preparat. El tercer en sumar-se, poc després, se situa entre els dos primers i dedica, a la dona, un brillant somriure. A l’altre l’ignora. El quart, que fa la seva aparició precisament en l’instant en què el só dels vagons desplaçant-se sobre els raïls arriba des de més enllà de la foscor del túnel, fa temps tot esmicolant en bocins l’etiqueta de l’ampolla d’aigua que duu a les mans.

“I tú?” El quart, arronsant-se d’espatlles, fa un gest amb la mirada al segon, com demanant-li què vol dir aquella pregunta. L’altre, que no ha trigat en entendre que el darrer en arribar no està seguint les normes del joc li retreu amb els ulls que era obligatori llegir-se les instruccions. El metro s’atura. Entren. S’asseuen. Els tres primers compleixen amb el protocol. El quart se’n va uns seients més enllà. L’observen. Ell els intenta evitar traient el seu mòbil de la motxilla.

El tercer fa petar els dits fins que aconsegueix captar l’atenció del quart. Amb un gest de menyspreu, treu d’una butxaca interior de la seva jaqueta militar un tríptic daurat. L’alça i assenyala una de les icones de la portada. “Res de mòbils…” Aquest participant és un d’aquells prototips d’home noruec, alt, ros i musculat, que encisa les seves víctimes amb una perfectament estudiada caiguda d’ulls i amb un somriure juganer i lasciu. El quart, que se l’ha quedat mirant a través d’aquell espai que els separa, és tot el contrari. És baix, poc corpulent, dissimula unes entrades més que evidents amb un pentinat curt, i el seu èxit hauria de residir en una aparent fragilitat emocional.

La dona s’aixeca i camina lentament per aquell vagó buit fent ressonar el tacó de les seves contundents botes a cada pas. És primera hora del matí d’un festiu entre setmana, cap ànima viva hauria d’omplir aquella vagó. Silenci. Es queda davant del quart i somriu. “Tu no ets un de nosaltres, què fas aquí?” Indignat, l’home baix i poc corpulent, es mossega els llavis tot cercant una resposta que no arriba. El segon repeteix el camí que ha fet la primera. Arriba al seu costat, l’agafa per la cintura. Els ulls verds d’ella es desvien cap al pit, fosc i treballat, d’aquell home que olora a canyella. “Ho ha de ser, què faria entre nosaltres, sinó?”.

La primera, el segon i el tercer, observen en silenci al quart esperant una resposta. Ell aixeca la mà dreta, separant l’índex i el cor, d’una banda, i l’anular i el menut, d’altra. “Però què…?” El segon esclata a riure mentre la primera observa aquell gest tan cinematogràfic amb un serè posat d’incredulitat. El tercer, el d’aspecte noruec, s’ajup lentament, fins a quedar-se a escassos centímetres de la boca del quart. “No tens ni idea de qui som, oi?”.

“Jo, a twitter, vaig llegir que hi havia una reunió de…” Sense donar-li temps a reaccionar el tercer es llança als seus llavis, el besa apassionadament i el mossega. El quart fa per retirar-se, però el nòrdic li ho impedeix. Tot passa en pocs segons, els que triga un petit rastre de sang, fresca, en tacar aquell petó. I després torna el silenci. En uns segons els quatre s’asseuen al vagó com s’indicava en aquell fulletó. Quan s’atura es miren. El quart somriu i fa que sí. Es descorda un parell de botons de la camisa i pren aire. El joc ja pot començar.

La Lluna, la pruna

Recupero aquest petit racó literari per a compartir alguna de les meves recents creacions. Avui us deixo amb un relat curt escrit i pensat per al concurs de Sant Jordi que cada any organitza TMB. Per a mi quasi és una tradició escriure’n un parell per edició.

Ben retornats, doncs, al meu món de ficció. Espero que gaudiu del viatge…

La Lluna, La Pruna

La primera vestia de dol. Son pare no la podia mirar, a saber on era son pare, però sa mare la volia amb totes les seves forces. La petita somreia, asseguda, innocent, amb aquell aspecte pàl·lid i seré, quasi immutable, com una petita joia que s’esforçava per conservar l’esplendor de la millor de les seves èpoques.

La segona, una minyona bonica que s’atrevia amb un vermell de llavis més intens que el de la seva germana, també vestia de negre. Amagava la seva mirada darrera unes parpelles cansades que no podien sostenir el pes dels anys. A la mare, però, allò tant li feia, perquè la Pruna era el viu reflex mariner de qui la va concebre.

Les senyores que entraven en aquell autobús que les portava fins el centre mateix de la ciutat passaven a la vora de la Lluna, de la Pruna i de la seva mare, i no podien evitar observar-les, unes amb deteniment, d’altres amb més dissimul. N’hi havia que feien ganyotes, n’hi havia que sospiraven, i, poques, s’apropaven a la dona i li preguntaven si necessitava res, sempre amb la veu tremolosa i un forçat accent de fals interès.

I la mare sempre responia el mateix.

– Només vull poder acaronar cada dia a les meves petites…

La Lluna i la Pruna observaven aquella rutina en silenci. En alguna ocasió a una d’elles, no importava quina, se li dibuixava un somriure forçat, mecànic, un somriure que degenerava poc a poc fins que els seus pòmuls, lleugerament decorats en un desgastat to vermellós, retrobaven la posició original. I tot tornava a ser com abans. O quasi, perquè abans tot era perfecte, de fet elles dues havien estat concebudes així, per a ser perfectes.

Llavors l’autobús s’aturava davant de les grans fonts. La mare les agafava a les dues en braços i sortia del vehicle fent dos saltironets. Vestia roba de colors, de molts colors, una indumentària que destacava per damunt del negre dels vestits de la Lluna i la Pruna, i no es pentinava mai, com a molt alguna vegada es feia una cua d’aquelles que algú anomenava de cavall, i res més. Sabia exactament què feia, i sabia com ho havia de fer.

Així arribava sempre al seu racó preferit de la ciutat. Davant d’aquella gran oficina bancària, observant el vol dels coloms allà, al centre de la plaça, barallant-se entre un mar de turistes per menjar la darrera engruna.

– Una engruna, només una engruna…

La mare allargava el braç i posava la mà. Sospirava i feia una veu tota trista, com pansida. La Lluna i la Pruna s’asseien al seu costat i veien passar les hores, cadascun dels minuts de cadascun dels dies de la seva vida, en silenci, immòbils, intentant recordar la primera vegada que les van treure del seu paquet. Rememorant els ullets carregats d’emoció d’aquella nena que, en descobrir el regal que el pare li acabava de fer, no havia pogut evitar fer un salt d’alegria mentre aquell tramvia els duia amunt, ben amunt de la ciutat, molt més enllà del turó.