La Lluna, la pruna

Recupero aquest petit racó literari per a compartir alguna de les meves recents creacions. Avui us deixo amb un relat curt escrit i pensat per al concurs de Sant Jordi que cada any organitza TMB. Per a mi quasi és una tradició escriure’n un parell per edició.

Ben retornats, doncs, al meu món de ficció. Espero que gaudiu del viatge…

La Lluna, La Pruna

La primera vestia de dol. Son pare no la podia mirar, a saber on era son pare, però sa mare la volia amb totes les seves forces. La petita somreia, asseguda, innocent, amb aquell aspecte pàl·lid i seré, quasi immutable, com una petita joia que s’esforçava per conservar l’esplendor de la millor de les seves èpoques.

La segona, una minyona bonica que s’atrevia amb un vermell de llavis més intens que el de la seva germana, també vestia de negre. Amagava la seva mirada darrera unes parpelles cansades que no podien sostenir el pes dels anys. A la mare, però, allò tant li feia, perquè la Pruna era el viu reflex mariner de qui la va concebre.

Les senyores que entraven en aquell autobús que les portava fins el centre mateix de la ciutat passaven a la vora de la Lluna, de la Pruna i de la seva mare, i no podien evitar observar-les, unes amb deteniment, d’altres amb més dissimul. N’hi havia que feien ganyotes, n’hi havia que sospiraven, i, poques, s’apropaven a la dona i li preguntaven si necessitava res, sempre amb la veu tremolosa i un forçat accent de fals interès.

I la mare sempre responia el mateix.

– Només vull poder acaronar cada dia a les meves petites…

La Lluna i la Pruna observaven aquella rutina en silenci. En alguna ocasió a una d’elles, no importava quina, se li dibuixava un somriure forçat, mecànic, un somriure que degenerava poc a poc fins que els seus pòmuls, lleugerament decorats en un desgastat to vermellós, retrobaven la posició original. I tot tornava a ser com abans. O quasi, perquè abans tot era perfecte, de fet elles dues havien estat concebudes així, per a ser perfectes.

Llavors l’autobús s’aturava davant de les grans fonts. La mare les agafava a les dues en braços i sortia del vehicle fent dos saltironets. Vestia roba de colors, de molts colors, una indumentària que destacava per damunt del negre dels vestits de la Lluna i la Pruna, i no es pentinava mai, com a molt alguna vegada es feia una cua d’aquelles que algú anomenava de cavall, i res més. Sabia exactament què feia, i sabia com ho havia de fer.

Així arribava sempre al seu racó preferit de la ciutat. Davant d’aquella gran oficina bancària, observant el vol dels coloms allà, al centre de la plaça, barallant-se entre un mar de turistes per menjar la darrera engruna.

– Una engruna, només una engruna…

La mare allargava el braç i posava la mà. Sospirava i feia una veu tota trista, com pansida. La Lluna i la Pruna s’asseien al seu costat i veien passar les hores, cadascun dels minuts de cadascun dels dies de la seva vida, en silenci, immòbils, intentant recordar la primera vegada que les van treure del seu paquet. Rememorant els ullets carregats d’emoció d’aquella nena que, en descobrir el regal que el pare li acabava de fer, no havia pogut evitar fer un salt d’alegria mentre aquell tramvia els duia amunt, ben amunt de la ciutat, molt més enllà del turó.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s