These boots were made for walking…

No recordo exactament com em va venir aquest títol al cap, hi ha moltes coses que passen així. Camines pel carrer, fa dies que li dones voltes a les teves idees intentant trobar una nova història per enviar a un d’aquests concursos (pocs) que de tant en tant es fan. Però res. I llavors, de sobte, una imatge, una cançó, potser una olor, quelcom, el que sigui, fa que aparegui aquella espurna d’inspiració. I tot flueix amb una naturalitat insòlita, que fa possible el que sembla impossible… no us podeu imaginar com m’agraden aquests instants de claredat…

Us deixo amb These boots were made for walking… i ja em direu quina és la vostra interpretació. De moment n’he escoltat unes quantes de ben diferents… jo, per descomptat, tinc la meva, però és tan bona com la de cadascun de vosaltres…

These boots were made for walking…

Dos que es troben en una estació. Una que mira a l’altre. Ell dibuixa un moviment afirmatiu amb la mirada, s’arregla el pentinat i es descorda dos botons de la camisa. Treu pit, i se sent orgullós de ser qui és, de ser com és, de ser el que és. Està preparat. El tercer en sumar-se, poc després, se situa entre els dos primers i dedica, a la dona, un brillant somriure. A l’altre l’ignora. El quart, que fa la seva aparició precisament en l’instant en què el só dels vagons desplaçant-se sobre els raïls arriba des de més enllà de la foscor del túnel, fa temps tot esmicolant en bocins l’etiqueta de l’ampolla d’aigua que duu a les mans.

“I tú?” El quart, arronsant-se d’espatlles, fa un gest amb la mirada al segon, com demanant-li què vol dir aquella pregunta. L’altre, que no ha trigat en entendre que el darrer en arribar no està seguint les normes del joc li retreu amb els ulls que era obligatori llegir-se les instruccions. El metro s’atura. Entren. S’asseuen. Els tres primers compleixen amb el protocol. El quart se’n va uns seients més enllà. L’observen. Ell els intenta evitar traient el seu mòbil de la motxilla.

El tercer fa petar els dits fins que aconsegueix captar l’atenció del quart. Amb un gest de menyspreu, treu d’una butxaca interior de la seva jaqueta militar un tríptic daurat. L’alça i assenyala una de les icones de la portada. “Res de mòbils…” Aquest participant és un d’aquells prototips d’home noruec, alt, ros i musculat, que encisa les seves víctimes amb una perfectament estudiada caiguda d’ulls i amb un somriure juganer i lasciu. El quart, que se l’ha quedat mirant a través d’aquell espai que els separa, és tot el contrari. És baix, poc corpulent, dissimula unes entrades més que evidents amb un pentinat curt, i el seu èxit hauria de residir en una aparent fragilitat emocional.

La dona s’aixeca i camina lentament per aquell vagó buit fent ressonar el tacó de les seves contundents botes a cada pas. És primera hora del matí d’un festiu entre setmana, cap ànima viva hauria d’omplir aquella vagó. Silenci. Es queda davant del quart i somriu. “Tu no ets un de nosaltres, què fas aquí?” Indignat, l’home baix i poc corpulent, es mossega els llavis tot cercant una resposta que no arriba. El segon repeteix el camí que ha fet la primera. Arriba al seu costat, l’agafa per la cintura. Els ulls verds d’ella es desvien cap al pit, fosc i treballat, d’aquell home que olora a canyella. “Ho ha de ser, què faria entre nosaltres, sinó?”.

La primera, el segon i el tercer, observen en silenci al quart esperant una resposta. Ell aixeca la mà dreta, separant l’índex i el cor, d’una banda, i l’anular i el menut, d’altra. “Però què…?” El segon esclata a riure mentre la primera observa aquell gest tan cinematogràfic amb un serè posat d’incredulitat. El tercer, el d’aspecte noruec, s’ajup lentament, fins a quedar-se a escassos centímetres de la boca del quart. “No tens ni idea de qui som, oi?”.

“Jo, a twitter, vaig llegir que hi havia una reunió de…” Sense donar-li temps a reaccionar el tercer es llança als seus llavis, el besa apassionadament i el mossega. El quart fa per retirar-se, però el nòrdic li ho impedeix. Tot passa en pocs segons, els que triga un petit rastre de sang, fresca, en tacar aquell petó. I després torna el silenci. En uns segons els quatre s’asseuen al vagó com s’indicava en aquell fulletó. Quan s’atura es miren. El quart somriu i fa que sí. Es descorda un parell de botons de la camisa i pren aire. El joc ja pot començar.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s