En Dimitri era un ballarí jove i impetuós quan va aterrar per primera vegada a la ciutat. Les seves cames eren robustes, musculades en duríssimes sessions de gimnàs, el seu tors estava perfectament esculpit i tenia l’agilitat pròpia de qui no havia sofert mai cap lesió important. Se sentia imponent i, de fet, ho era. Potser per aquell físic privilegiat, i potser també per la blava intensitat de la seva mirada o la contundència rossa de la seva cabellera, no tenia competència en el gènere masculí. Era ell, era l’home. L’Annia, en canvi, era tímida, una noia poruga que s’amagava sempre darrera del seu serrell rinxolat i que no gosava dirigir la paraula a cap desconegut. Era, també, la persona que posseïa el somriure més pur i bell que hom pogués imaginar.
L’Annia no havia fet servir mai aquella línia de metro. Sempre viatjava en autobus perquè se sentia més còmode veient passar la ciutat a l’altra costat de la finestra, desapareixent del món, sent una més entre tots els milers de ciutadans que l’envoltaven, observant i callant. També en Dimitri va pujar per primera vegada al vagó de la línia 2 aquella tarda. I, és clar, per primera vegada es van creuar la seva mirada blava amb l’esguard tímid i nerviós de l’Annia. I, com que això és una història d’amor, ella va sentir una fiblada al pit que va fer que les seves cames tremolessin mentre ell, robust, va inflar-se, va tensar els músculs i va somriure, distret, posseint la impressió que acabava de canviar la vida de la noia que estava observant-lo des de l’altre cantó del vagó.Va fer dues passes. En Dimitri es va apropar lentament, amb elegància, ballant més que caminant, flotant més que desplaçant-se. Va arquejar els braços i va aixecar la barbeta, proposant-se com un candidat ideal per aparellar-se i perpetuar l’espècie. L’Annia, que se subjectava com podia, va carregar-se de valentia, una valentia que no sabia que tenia, i va dibuixar un somriure preciós en el seu rostre. Tan bell, tan pur, tan meravellós, que les persones que els acompanyaven en el vagó van deixar de respirar. El món es va aturar. La llum va fer-se més tènue, la fressa va desaparèixer, i enmig d’aquell pausat silenci, l’Annia es va convertir en la princesa del subsòl, els viatgers es van agenollar al seu pas, fent-li reverències, no gosant contemplar directament el màgic somriure d’aquell ésser meravellós.
En Dimitri es va aturar. Va sospirar mentre tancava els ulls i va besar la mà de la donzella que, en la seva innocent puresa, va sostenir aquell somriure només durant un parell de segons més. Després, inquieta per tot el que l’envoltava, va recular, va tornar-se a amagar darrera del seu serrell i va desdibuixar aquell somriure encisador, convertint-lo en un gest inquiet i fugitiu. I el soroll va començar, i la gent va tornar a mirar endavant, i el ballarí es va desencisar, i van arribar a Passeig de Gràcia, i ella va assumir que era la seva estació.
Va baixar, va sospirar, ell continuava el seu camí i els seus súbdits havien deixat de prestar-li atenció. L’Annia, satisfeta, va pujar les escales cap al cel.
No Deberían Pecar 