Balls trencats

Un any més (tot i que en aquesta edició m’havia dit a mi mateix que no participaria) m’he rendit als encants del concurs de relats de TMB per Sant Jordi… i aquest és el primer resultats. Espero que us agradi…

Balls Trencats
Per Ossag Odirol / 24/04/2013

En Dimitri era un ballarí jove i impetuós quan va aterrar per primera vegada a la ciutat. Les seves cames eren robustes, musculades en duríssimes sessions de gimnàs, el seu tors estava perfectament esculpit i tenia l’agilitat pròpia de qui no havia sofert mai cap lesió important. Se sentia imponent i, de fet, ho era. Potser per aquell físic privilegiat, i potser també per la blava intensitat de la seva mirada o la contundència rossa de la seva cabellera, no tenia competència en el gènere masculí. Era ell, era l’home. L’Annia, en canvi, era tímida, una noia poruga que s’amagava sempre darrera del seu serrell rinxolat i que no gosava dirigir la paraula a cap desconegut. Era, també, la persona que posseïa el somriure més pur i bell que hom pogués imaginar.
 
L’Annia no havia fet servir mai aquella línia de metro. Sempre viatjava en autobus perquè se sentia més còmode veient passar la ciutat a l’altra costat de la finestra, desapareixent del món, sent una més entre tots els milers de ciutadans que l’envoltaven, observant i callant. També en Dimitri va pujar per primera vegada al vagó de la línia 2 aquella tarda. I, és clar, per primera vegada es van creuar la seva mirada blava amb l’esguard tímid i nerviós de l’Annia. I, com que això és una història d’amor, ella va sentir una fiblada al pit que va fer que les seves cames tremolessin mentre ell, robust, va inflar-se, va tensar els músculs i va somriure, distret, posseint la impressió que acabava de canviar la vida de la noia que estava observant-lo des de l’altre cantó del vagó.

Va fer dues passes. En Dimitri es va apropar lentament, amb elegància, ballant més que caminant, flotant més que desplaçant-se. Va arquejar els braços i va aixecar la barbeta, proposant-se com un candidat ideal per aparellar-se i perpetuar l’espècie. L’Annia, que se subjectava com podia, va carregar-se de valentia, una valentia que no sabia que tenia, i va dibuixar un somriure preciós en el seu rostre. Tan bell, tan pur, tan meravellós, que les persones que els acompanyaven en el vagó van deixar de respirar. El món es va aturar. La llum va fer-se més tènue, la fressa va desaparèixer, i enmig d’aquell pausat silenci, l’Annia es va convertir en la princesa del subsòl, els viatgers es van agenollar al seu pas, fent-li reverències, no gosant contemplar directament el màgic somriure d’aquell ésser meravellós.

En Dimitri es va aturar. Va sospirar mentre tancava els ulls i va besar la mà de la donzella que, en la seva innocent puresa, va sostenir aquell somriure només durant un parell de segons més. Després, inquieta per tot el que l’envoltava, va recular, va tornar-se a amagar darrera del seu serrell i va desdibuixar aquell somriure encisador, convertint-lo en un gest inquiet i fugitiu. I el soroll va començar, i la gent va tornar a mirar endavant, i el ballarí es va desencisar, i van arribar a Passeig de Gràcia, i ella va assumir que era la seva estació.

Va baixar, va sospirar, ell continuava el seu camí i els seus súbdits havien deixat de prestar-li atenció. L’Annia, satisfeta, va pujar les escales cap al cel.

These boots were made for walking…

No recordo exactament com em va venir aquest títol al cap, hi ha moltes coses que passen així. Camines pel carrer, fa dies que li dones voltes a les teves idees intentant trobar una nova història per enviar a un d’aquests concursos (pocs) que de tant en tant es fan. Però res. I llavors, de sobte, una imatge, una cançó, potser una olor, quelcom, el que sigui, fa que aparegui aquella espurna d’inspiració. I tot flueix amb una naturalitat insòlita, que fa possible el que sembla impossible… no us podeu imaginar com m’agraden aquests instants de claredat…

Us deixo amb These boots were made for walking… i ja em direu quina és la vostra interpretació. De moment n’he escoltat unes quantes de ben diferents… jo, per descomptat, tinc la meva, però és tan bona com la de cadascun de vosaltres…

These boots were made for walking…

Dos que es troben en una estació. Una que mira a l’altre. Ell dibuixa un moviment afirmatiu amb la mirada, s’arregla el pentinat i es descorda dos botons de la camisa. Treu pit, i se sent orgullós de ser qui és, de ser com és, de ser el que és. Està preparat. El tercer en sumar-se, poc després, se situa entre els dos primers i dedica, a la dona, un brillant somriure. A l’altre l’ignora. El quart, que fa la seva aparició precisament en l’instant en què el só dels vagons desplaçant-se sobre els raïls arriba des de més enllà de la foscor del túnel, fa temps tot esmicolant en bocins l’etiqueta de l’ampolla d’aigua que duu a les mans.

“I tú?” El quart, arronsant-se d’espatlles, fa un gest amb la mirada al segon, com demanant-li què vol dir aquella pregunta. L’altre, que no ha trigat en entendre que el darrer en arribar no està seguint les normes del joc li retreu amb els ulls que era obligatori llegir-se les instruccions. El metro s’atura. Entren. S’asseuen. Els tres primers compleixen amb el protocol. El quart se’n va uns seients més enllà. L’observen. Ell els intenta evitar traient el seu mòbil de la motxilla.

El tercer fa petar els dits fins que aconsegueix captar l’atenció del quart. Amb un gest de menyspreu, treu d’una butxaca interior de la seva jaqueta militar un tríptic daurat. L’alça i assenyala una de les icones de la portada. “Res de mòbils…” Aquest participant és un d’aquells prototips d’home noruec, alt, ros i musculat, que encisa les seves víctimes amb una perfectament estudiada caiguda d’ulls i amb un somriure juganer i lasciu. El quart, que se l’ha quedat mirant a través d’aquell espai que els separa, és tot el contrari. És baix, poc corpulent, dissimula unes entrades més que evidents amb un pentinat curt, i el seu èxit hauria de residir en una aparent fragilitat emocional.

La dona s’aixeca i camina lentament per aquell vagó buit fent ressonar el tacó de les seves contundents botes a cada pas. És primera hora del matí d’un festiu entre setmana, cap ànima viva hauria d’omplir aquella vagó. Silenci. Es queda davant del quart i somriu. “Tu no ets un de nosaltres, què fas aquí?” Indignat, l’home baix i poc corpulent, es mossega els llavis tot cercant una resposta que no arriba. El segon repeteix el camí que ha fet la primera. Arriba al seu costat, l’agafa per la cintura. Els ulls verds d’ella es desvien cap al pit, fosc i treballat, d’aquell home que olora a canyella. “Ho ha de ser, què faria entre nosaltres, sinó?”.

La primera, el segon i el tercer, observen en silenci al quart esperant una resposta. Ell aixeca la mà dreta, separant l’índex i el cor, d’una banda, i l’anular i el menut, d’altra. “Però què…?” El segon esclata a riure mentre la primera observa aquell gest tan cinematogràfic amb un serè posat d’incredulitat. El tercer, el d’aspecte noruec, s’ajup lentament, fins a quedar-se a escassos centímetres de la boca del quart. “No tens ni idea de qui som, oi?”.

“Jo, a twitter, vaig llegir que hi havia una reunió de…” Sense donar-li temps a reaccionar el tercer es llança als seus llavis, el besa apassionadament i el mossega. El quart fa per retirar-se, però el nòrdic li ho impedeix. Tot passa en pocs segons, els que triga un petit rastre de sang, fresca, en tacar aquell petó. I després torna el silenci. En uns segons els quatre s’asseuen al vagó com s’indicava en aquell fulletó. Quan s’atura es miren. El quart somriu i fa que sí. Es descorda un parell de botons de la camisa i pren aire. El joc ja pot començar.

La Lluna, la pruna

Recupero aquest petit racó literari per a compartir alguna de les meves recents creacions. Avui us deixo amb un relat curt escrit i pensat per al concurs de Sant Jordi que cada any organitza TMB. Per a mi quasi és una tradició escriure’n un parell per edició.

Ben retornats, doncs, al meu món de ficció. Espero que gaudiu del viatge…

La Lluna, La Pruna

La primera vestia de dol. Son pare no la podia mirar, a saber on era son pare, però sa mare la volia amb totes les seves forces. La petita somreia, asseguda, innocent, amb aquell aspecte pàl·lid i seré, quasi immutable, com una petita joia que s’esforçava per conservar l’esplendor de la millor de les seves èpoques.

La segona, una minyona bonica que s’atrevia amb un vermell de llavis més intens que el de la seva germana, també vestia de negre. Amagava la seva mirada darrera unes parpelles cansades que no podien sostenir el pes dels anys. A la mare, però, allò tant li feia, perquè la Pruna era el viu reflex mariner de qui la va concebre.

Les senyores que entraven en aquell autobús que les portava fins el centre mateix de la ciutat passaven a la vora de la Lluna, de la Pruna i de la seva mare, i no podien evitar observar-les, unes amb deteniment, d’altres amb més dissimul. N’hi havia que feien ganyotes, n’hi havia que sospiraven, i, poques, s’apropaven a la dona i li preguntaven si necessitava res, sempre amb la veu tremolosa i un forçat accent de fals interès.

I la mare sempre responia el mateix.

– Només vull poder acaronar cada dia a les meves petites…

La Lluna i la Pruna observaven aquella rutina en silenci. En alguna ocasió a una d’elles, no importava quina, se li dibuixava un somriure forçat, mecànic, un somriure que degenerava poc a poc fins que els seus pòmuls, lleugerament decorats en un desgastat to vermellós, retrobaven la posició original. I tot tornava a ser com abans. O quasi, perquè abans tot era perfecte, de fet elles dues havien estat concebudes així, per a ser perfectes.

Llavors l’autobús s’aturava davant de les grans fonts. La mare les agafava a les dues en braços i sortia del vehicle fent dos saltironets. Vestia roba de colors, de molts colors, una indumentària que destacava per damunt del negre dels vestits de la Lluna i la Pruna, i no es pentinava mai, com a molt alguna vegada es feia una cua d’aquelles que algú anomenava de cavall, i res més. Sabia exactament què feia, i sabia com ho havia de fer.

Així arribava sempre al seu racó preferit de la ciutat. Davant d’aquella gran oficina bancària, observant el vol dels coloms allà, al centre de la plaça, barallant-se entre un mar de turistes per menjar la darrera engruna.

– Una engruna, només una engruna…

La mare allargava el braç i posava la mà. Sospirava i feia una veu tota trista, com pansida. La Lluna i la Pruna s’asseien al seu costat i veien passar les hores, cadascun dels minuts de cadascun dels dies de la seva vida, en silenci, immòbils, intentant recordar la primera vegada que les van treure del seu paquet. Rememorant els ullets carregats d’emoció d’aquella nena que, en descobrir el regal que el pare li acabava de fer, no havia pogut evitar fer un salt d’alegria mentre aquell tramvia els duia amunt, ben amunt de la ciutat, molt més enllà del turó.

Coses simples…

Sí… hace tiempo que no actualizo mi rincón literario… espero que este pequeño relato sirva de disculpa provisional. Prometo seguir haciendo lo que más me gusta: escribir y, de paso, compartirlo con vosotros…

Hoy, de momento, os dejo con otro de mis textos en catalán… las cosas sencillas son las que hacen más bella la vida, ¿verdad?

Sed felices.

Coses simples

Aquestes són les coses que hauries de saber, mirant-me com em mires. Hauries de saber que sóc rossa, encara que tu em vegis pèl-roja, que no vull jugar amb el teu amic, que vull jugar amb tú, hauries de saber que cada matí, quan em llevo, em contemplo al mirall i m’agrada el que hi veig, que per això no em maquillo, i que crec que no necessito fer-ho. Hauries de saber, t’ho dic de veritat, que no m’agrada que fumis mentre esperes a la parada del bus, hauries de saber que m’agrada la clenxa que portes al pentinat, tot i que m’agrada més el tupè impossible del teu amic. Sí, hauries de saber que porto perfum, i quasi et demanaria que sabessis que no en porto un de qualsevol, sinó d’aquella marca francesa més cara que no pas tota la roba que vesteixes, tú, avui. Hauries de saber que els meus ulls no són meus, sinó lents de contacte que em permeten veure’t pujar i asseure’t, cada dia, dos o tres seients més enllà.

No pretenc que ho sàpigues tot de mi. Això seria enamoradissament insòlit, perquè ni jo mateixa sé tot el que s’ha de saber. Però sí voldria que em diguessis de quin color és, avui, la meva roba interior, perquè sé que intentes veure-la des de més enllà, camuflant la teva mirada entre els cossos dels que ens acompanyen. Hauries de saber per què m’agrada porta la falda curta, o per què no defujo mai el teu somriure quan ens creuem, encara que sigui un gest tímid i, quasi, melangiós. Què més? Hauries de saber que no sóc poruga, però tampoc sóc tan atrevida com vols imaginar-te, que mai de la vida podria participar en tot el que somies, i que m’agradaria trobar-me, alguna vegada, una rosa, vermella, en el lloc on sempre m’assec. No sé quina n’és la raó, però m’ompliria de felicitat aquest detall romàntic i t’he de reconèixer que cada matí, quan pujo al nostre bus, el que compartim des de fa més d’un any, espero una sorpresa que no arriba mai. Sí, això també ho hauries de saber.

I no em diguis que no ho saps. Perquè hauries de saber que t’estimo en silenci, però que t’he estimat sempre. Que potser miro al teu amic més, però només perquè ell no fa que el cor em fugi del pit cada cop que el veig, hauries de saber que ho sé tot de tú, sé de quin color són els teus ulls verds, o per què sempre fas veure que mires el mòbil mentre viatgem en el bus. Hauries de saber que conec cada piga del teu rostre i, és clar, aquell tatuatge que creus que duus amagat a l’espatlla, que sé per què baixes abans que jo, i que sé que no vius on fas veure que vius. Que sé per què les teves paraules són curtes i per què el teu alè fa l’olor de la primavera.

No ho entens? Hauries de saber que ho sé, i que no ens queda gaire temps abans d’arribar allà on el temps ens porta. 

Diferent

Siguen los viernes literarios de verano… y que no paren…

Desde Miami, con cariño, os dejo otro relato… esta es la versión no editada de otro relato presentado al concurso de TMB… me gusta más el que vais a leer, que el que tuve que enviar (aquello de los máximos y mínimos…)

Seguid leyendo (qué bueno es el verano para la literatura!)

 

Diferent

L’home que s’asseu al fons de l’autobús, al racó, sacseja amb violència aquella andròmina electrònica que serveix per veure el diari cada matí. Ho fa perquè sacsejant, diuen, s’actualitza la informació en temps real, pot escoltar els comentaris dels seus articulistes preferits i, fins i tot, demanar-los opinió sobre l’actualitat, aquesta actualitat que el té corprès ara que s’ha sabut que la Unió Soviètica ha decidit reactivar el seu programa nuclear a la lluna. De sobte, un punt s’il·lumina enmig de la pantalla, creix lentament fins que, al final, apareix aquella dona, bruna, d’ulls clars i perfectament pentinada que li demana, amb la veu especialment dolça que ell va configurar, quin tema és del seu interès, avui. Ell fa que sí amb el cap, passa el seu dit índex per la pantalla tàctil fins a seleccionar la icona de la “guerra nuclear al satèl·lit” i espera a que aquell escriptor que tant admira aparegui en escena, perfectament pulcre i polit, per exposar-li, només per a ell, el comentari del que està succeint a uns milers de quilòmetres de distància.

I és que està preocupat. No ho pot negar. D’ençà que els aliats nord-americans van entrar a la vella Europa i van continuar avançant fins a colonitzar-la del tot, sempre ha tingut la sensació de viure en constant confrontament amb el món que s’estén més enllà de les fronteres del nord. Els anys cinquanta i seixanta van ser terriblement hostils i freds, als setanta la revolució bèl·lica va adoptar característiques maquiavèl·liques i, fins i tot als vuitanta, quan els joves van voler adoptar per una actitud pacifista, els diners dels estats de la confederació americana van fer callar tots els crits. Així els anys noranta van acabar amb la gran depressió, el crack de la borsa, els suïcidis des dels terrats dels magnífics gratacels que s’havien construït a Barcelona, una ciutat que no havia parat de créixer, a imatge de la Nova York que volia imitar, d’ençà que es va convertir en la capital europea de l’imperi unionista. Sigui com sigui, ara els soviets sembla que es volen rebel·lar, especialment des que van fer efectiu, a principis d’aquest 2011, el tractat de fusió amb les antigues terres de la Xina i el Japó.

El món és ben boig” pensa l’home que s’asseu al fons, al racó, al mateix temps que dibuixa un somriure furtiu per sota del seu bigoti. “Com no estar preocupat?”. Mentre hi dona voltes, una dona, gran, de cabell blanquinós i caminar insegur, passa pel seu costat i li dona un petit cop amb la bossa. –I’m sorry– li diu. –Oh!, no passa res– respon ell, com sempre en català. –Vaja, vostè és dels nostàlgics…– ella li dedica un ampli gest de comprensió, barrejat amb una estranya emoció, que sembla ser melangia, o potser desil·lusió, l’home no ho sap reconèixer del tot. –Sí, en podríem dir així…– fa un gest amb les mans convidant-la a ocupar el lloc que ha quedat lliure al seu costat. Ella somriu, agraeix la invitació i ho fa, tota coqueta.

Sap quantes vegades he pensat en un món diferent…? – L’home s’atreveix a començar una conversa que no sap on el durà. –M’ho puc imaginar– respon la dona, somrient. –Tantes… – La mirada d’ell es desvia i es perd en la ciutat. La Plaça de la Unió Americana apareix davant dels seus ulls, a l’esquerra el gran edifici dels magatzems de la Macy’s, a la dreta la rèplica de l’estàtua de la Llibertat que la ciutat de Manhattan els va regalar en commemoració del cinquantenari de l’entrada de les tropes americanes a Barcelona. –És la meva parada…– la veu de la dona li arriba tímida, llunyana, quasi com si provingués d’un altre món. –Pensi en positiu, pensi que potser aquest és el millor món que podríem tenir –, li diu, mentre somriu, amb aquella dolçor que només l’edat pot conferir a un gest. L’home assenteix amb el cap. L’observa allunyar-se fins que la veu baixar d’aquell autobús amb què recorre cada dia la ciutat. Es recolza al seu seient i sospira.

Potser ella té raó, potser aquella mirada còmplice, en aquell bus, en aquella ciutat, no es podria haver repetit en cap altre món possible. Mira al cel, “la primavera es deixa notar en aquest cel estelat”, pensa, mentre recorda com era la Lluna que el corona abans de ser escapçada amb aquella primera explosió nuclear.

Pomes i mentides

 

Vuelven los -mis- viernes literarios. Y, para hacerlo, he seleccionado un relato presentado, recientemente, a uno de los concursos que van ganando más adeptos en los últimos años… el Concurs de Relats Curts Online de TMB. Yo, para celebrar esta vuelta al ruedo blogguer, me voy a la otra punta del mundo… quizás a seguir buscando pequeños detalles de la vida que me sirvan para inspirarme.

Sed felices y leed

 

Pomes i mentides

La primera poma roda. La inèrcia la condueix entre les cames dels viatgers, indomable i quasi imparable. La segona poma rebota. Fa un salt estrany, juganer, insòlit, i acaba aterrant a la falda d’un home que, amb un posat seriós, li dirigeix una mirada hostil. La tercera poma, massa madura, s’esclafa lleugerament en caure i dubta. El seu color, excessivament vermellós, contrasta amb els grisos que omplen els racons d’aquell vagó i, com que no vol ser protagonista, aprofita una frenada per amagar-se al darrera d’unes estilitzades sabates de taló. La quarta poma, tota tímida, prefereix quedar-se a la bossa de plàstic d’on han saltat les seves companyes fa tan sols un instant, ínfim. És un lloc confortable, s’hi està calent, s’hi sent protegida, sap que allà resplendeix.

Quan torna la llum, ell, el xicot del costat, atractiu, alt i mudat, aparta les seves mans i somriu nerviós. S’arregla la corbata, d’un vermell madur, i es posa a lloc les ulleres. Observa la poma que ha quedat a la bossa i fa una mirada ràpida buscant les altres que, ho sap, també estaven allà abans d’aquell instant de foscor. Somriu nerviós mentre s’ajup per recollir-ne una, darrera d’aquelles sabates que presagien unes cames perfectes, i allarga la mà per demanar, amablement, a l’home amb la mirada perduda que li faciliti la segona. Fa un gest d’agraïment i dissimula.

S’apaga de nou. Una mà furtiva busca els malucs de la dona. Ella tremola, no gens tímidament. La quarta poma se sent ingràvida però segueix obsessionada per quedar-se aixoplugada en aquella bossa. Cau. No surt. Xoca, rebota, i s’hi queda. Dos peus que es remouen inquiets, buscant uns altres dos peus que en la foscor es fan fonedissos, empenyen la bossa i la poma cap al passadís. Allà topa amb la punta d’una sabata perfectament llustrada que, en sentir el tacte d’un objecte estrany, reacciona desfent-se’n amb un moviment brusc cap endavant. Aquella última poma ja no té cap protecció i roda desconsolada.

Espurneja el blanc enmig de la foscor. Es fa un segon de silenci fins que el vagó s’il·lumina de nou. El xicot es torna a apartar, estira el coll, es corda l’americana, i s’escura la gola. Amb un ràpid, i quasi instintiu, moviment de la mà dreta es neteja el rastre de carmí esquivant mirades furioses. Una forta accelerada fa que la primera poma desfaci el seu camí i s’aturi en els peus d’ell, que la recull. Intranquil, s’arronsa d’espatlles, mastega alguna paraula que no es capaç de pronunciar i neteja la poma amb la seva camisa de vestir. La torna a la propietària que agraeix el gest sense mirar-lo, sense comprendre res.

Ella, que llueix una joventut resplendent il·luminada per aquell blanc immaculat, agafa la mà de la seva mare i la prem amb força contra el seu pit. Observa el reflex que es dibuixa en el finestral del vagó. Mirades que es creuen, somriures que es perfilen amb una valentia no gaire convencional. Fa una ullada ràpida al xicot i immediatament la dirigeix a la seva mare. La dona, amb la mà lliure, es retoca el color dels llavis i fa un ampli, però sensual, gest de negació amb el cap. Un passatger de més enllà recull la quarta poma i li torna en mà. Fruita madura. 

Uns altres colors

Per als que m’ho pregunten… sí, escric també en català… aquí en teniu un -altre- petit exemple ^^ :

Uns altres colors

… D’alguna forma, ell hauria volgut dir que aquell instant era màgic i és que es veia realment envoltat d’aquella subtil sensació que s’havia apoderat dels seus dits, de la seva ment. Tot mentre alguna part de la persona que encara era ja viatjava cap a un altre destí. Sí, hauria volgut dir que era un instant màgic…

– I la primavera què et diu?

… D’alguna forma, ell hauria volgut mirar a la dona que s’asseia al seu costat en aquell autobús que creuava la Diagonal de Barcelona, i haver estat capaç d’expressar-li tot el que omplia la seva ment, tot allò que feria la seva mirada. Però no podia, o no sabia…

– La primavera?

… D’alguna forma ella volia recuperar la certesa que l’havia abandonat. Hauria volgut pensar que tot era un estrany moviment d’anada i tornada, que sabia on començava però no on acabava, com si aquell trajecte en el seu 7 de tota la vida hagués fet un gir inesperat cap a un destí desconegut. Un gir que no era capaç de comprendre. Per això necessitava més…

– Sí. La primavera. T’envolta. Està per tot arreu… què et fa pensar?

… D’alguna forma, ell hauria desitjat poder tancar els ulls. Tancar-los amb molta força, sospirar i somriure. Tancar-los i despertar-se a qualsevol altre lloc, en qualsevol altre viatge. “La primavera?”, va pensar, “des de quan la primavera se suposa que parla?”, des de quan la primavera l’hauria de poder fer reflexionar? Però coneixia la resposta, estranyament, la coneixia…

– Que tot és un principi, però que al final s’acaba i torna a començar, amb uns altres colors.

… D’alguna forma, ella hauria volgut somriure. Se sentia satisfeta amb aquella reflexió que era, precisament, el que necessitava escoltar si bé sabia que ell ni tan sols s’imaginava què era el que acabava d’aconseguir. El món s’obria davant seu, les seves mirades buscaven un punt en comú més enllà de les grans finestres de l’autobús…

– M’agraden els principis. M’agraden els nous colors.

… D’alguna forma, ell també hauria volgut deixar-se endur. Pensava que la màgia seguia flotant, encara, esperant ser capturada més enllà de l’instant, més enllà del delicat somriure que ella li seguia dedicant, més enllà d’aquella parada que ja havien passat de llarg…

El tren del amor ^^

Hoy os traigo el relato finalista del concurso que anualmente organiza Transports Metropolitans de Barcelona, TMB, para la festividad de Sant Jordi. The Love Train es una historia algo particular… tal vez fue eso lo que les llamó la atención… I don’t know… 🙂

The Love Train

Mitjanit, potser una mica abans,en realitat l’hora exacta importa molt, però per alguna raó encara no s’ha mirat el rellotge. Qui ha de trobar du una americana de color blau marí i, això li ha dit, pantalons blancs amb esportives platejades i samarreta groga. El busca en el vagó que han acordat de la línia que va pintada en vermell. Somriu a un ancià que se’l mira de dalt a baix d’una revolada tan ràpida que, amb prou esforç, aconsegueix deixar entreveure el disgust que s’ha dibuixat en els seus ulls. Un més, pensa, mentre s’entrebanca tot just al davant de la porta d’aquell comboi.
Poc més enllà, perfectament ajustat en la seva americana de color blau marí que vesteix sobre una samarreta groga i pantalons blancs, l’altre meitat d’aquella parella que avui es descobrirà per primera vegada s’adona que té un lleuger tremolor en la cama dreta. Respira profundament i busca una samarreta rosa i un pentinat en forma de cresta que el guiaran, amb tota seguretat, cap a una nit intensa com poques.
Quan finalment les dues mirades es troben aquell curt espai que els separa es fa un segon sostingut en el temps. Se somriuen, s’abracen i es besen posseïts per una passió juvenil que no sembla tenir fi. El vagó solitari que els acull els balanceja amablement endavant i enrere, ells s’acaronen i s’agafen de les natges com volent evitar que l’un se separi de l’altre. L’alè que comparteixen té un regust dolç mesclat amb menta. El de l’americana blau marí se separa un segon.
– Ets molt més atractiu en persona.
I el torna a besar, però és un petó curt. El tren s’atura. Hi entren dos nous viatgers. Ells se separen bruscament. Un fa veure que s’arregla el tupè mirant-se en el reflex de la finestra, l’altre dissimula i agafa un diari que algú havia abandonat en el vagó mentre mastega quelcom. Unes poques aturades més i s’acaba el viatge. Dels dos nous joves que han entrat en el vagó, un du una americana fosca, es podria dir que de color blau marí, polo groc i pantalons blancs. L’altre, que l’agafa de la ma, porta una camisa rosa i llueix un pentinat mohicà que s’enduria qualsevol mirada en un dia en hora punta. Quan s’adonen de la coincidència es miren els uns als altres.
– No seràs tu qui…?
Tant se val, impossible de saber. El tren es torna a aturar. Entren dos nous viatgers. El primer en fer-ho vesteix un abric d’estiu, blau marí, que perfectament podria semblar una americana per damunt d’una camisa groga, shorts blancs i sabates platejades, el segon es pentina amb clenxa, però s’aixeca el serrell amunt com si volgués desafiar la llei de la gravetat, i duu un immaculat suèter de color rosa.
Tres parelles que es miren i intenten descobrir-se. Uns encara dissimulen, d’altres s’acaben de cordar el darrer botó d’uns pantalons que van intentar caure massa aviat. A la quarta aturada del metro les portes es tornen a obrir i entra, és clar, la quarta parella, són dues noies, la primera duu una camisa blau marí oberta, amb un top de color groc, i falda blanca, la segona es pentina amb un gran monyo al damunt del cap i un vestit rosat que cau impacient des de les espatlles fins als genolls.
– No seràs tu qui…?
Els vuit es queden aturats. Una sotragada del vagó els empeny i els fa caure, es barregen i es perden. Se’n va la llum un segon, la foscor del túnel els atrapa i arriben a una nova estació que és el final de trajecte. Ell, el primer obre els ulls, la seva samarreta de color rosa és bruta de pols després de rebregar-la contra el vagó. Està sol. Al seu costat aquell ancià, amb un tens posat de preocupació, el mira intranquil.
– Estàs be?
Ell busca amb la mirada mentre s’arregla la cresta. Poc més enllà un jove amb l’americana de color blau marí i una mirada de disgust en la cara prem, nerviós, el botó d’obertura de portes.